diumenge, 2 de juny del 2013


UNA ÈPOCA DE FUSIONS (Andreu Pla)
Una característica important de la dècada dels setanta són els intents de fusionar el rock amb altres estils musicals, com la música clàssica, el jazz, la música llatinoamericana, la música electrònica... Aquest fenomen va donar lloc a diversos corrents: rock simfònic (Pink Floyd, Genesis), jazz-rock (Chicago), rock llatí (Santana), rock progressiu (Frank Zappa), glam-rock (David Bowie, Queen, Elton John), techno-rock (Kraftwerk)...




  Queen – Don’t stop me now
 Pink Floyd – Another brick in the wall
Al mateix temps, irromp a l'escena internacional un estil nascut als barris pobres de l'illa caribenya de Jamaica: el reggae, una combinació de ritmes jamaicans (ska, mento...) i sonoritats del soul americà. Bob Marley va ser el representant més cèlebre d'aquest estil, que deixarà la seva empremta en la música popular urbana en corrents tan diferents entre ells com la música electrònica, el punk o el hip-hop.
 Bob Marley – No woman no cry




 EL PUNK (Andreu Pla)
Després de la guerra àrabo-israeliana del 1973, l'augment del preu del petroli provoca una crisi econòmica generalitzada. En altres èpoques difícils, els joves havien trobat en el rock una manera de rebel·lar-se. Però en aquest moment moltes estrelles del rock són personatges milionaris amb qui un jovent sense feina ni expectatives no pot sentir-se identificat. Això afavoreix que a Anglaterra aparegui el moviment punk (en anglès, gamberro), que triomfa entre el jovent urbà de classe obrera.
Els punks volen destruir l'ordre establert, ja que veuen el món com un conjunt d'injustícies socials sense solució; d'aquí ve la seva expressió no future. Amb el seu aspecte, volen donar una imatge caricaturitzada del que produeix aquest món injust.
http://www.youtube.com/watch?v=NQbfTAWe3no Sex Pistols – God save the queen




EL ROCK ALS PAÏSOS CATALANS (ANDREU PLA)
Amb la mort del general Franco (1975) i l'aprovació de la Constitució democràtica (1978), canvia el marc polític i social del moment. La gran activitat musical que hi havia hagut a Barcelona durant la dècada dels setanta minva al mateix temps que triomfa la movida, un moviment social i artístic que té lloc a la ciutat de Madrid, i que capta l'atenció del públic i la indústria musical.
Durant els anys vuitanta, als Països Catalans destaquen grups que canten en castellà, com Los Rebeldes, Seguridad Social, Presuntos Implicados i El Último de la Fila.
A finals dels anys vuitanta apareix una nova fornada de grups que canten en llengua catalana, en un moviment anomenat col·lectivament rock català. Primer van ser Duble Buble, N'gai N'gai, Detectors i altres; després, Sopa de Cabra, Sau, Els Pets, Lax'n'Busto, Sangtraït, Brams, Bars...





http://www.youtube.com/watch?v=tIeBR1kb9Go Lax’n’Busto – Més que la meva sang


Publicat per a Cap comentari:

LA MÚSICA POPULAR DELS ANYS 70 FINS A L'ACTUALITAT

La Cultura de carrer (MARC MAYORAL)
El hip-hop és una cultura de carrer creada a partir de 1970 pel jovent negre i llatinoamericà que vivia als barris marginals de Nova York (Bronx, Harlem). La cultura hip-hop té quatre branques:
Rap: recitació rítmica sobre una base musical. El text es pot preparar amb antelació, però també improvisar-se al moment, en el marc d'una batalla. Els rappers també són anomenats MC (mestres de cerimònies).


Dee-jaying: ús de dos plats giradiscos en paral·lel per part d'un DJ (discjòquei).


Graffiti: escriptura i pintura a les parets per mitjà d'esprais.


Breakdance: ball acrobàtic amb moviments ràpids, girs de tot el cos al voltant d'una mà o del cap, postures robòtiques...




Aparició i evolució de la música disco
A les discoteques, els discos de vinil van començar a substituir la música en directe, i va néixer la necessitat que alguna persona escollís, posés i tragués els discos. Van aparèixer així els primers discjòqueis. Per poder enllaçar una cançó amb una altra es van inventar els plats paral·lels.

(El mainstream) El pop i el rock més clàssic
S’anomena meinstream per que significa corrent principal. Es format pel pop rock mes clàssic. Als anys vuitanta el vessant més pop del mainstream va dur algunes cantants a èxits impensables en èpoques anteriors, en què triomfaven més els artistes de sexe masculí. És el cas de Tina Turner, Whitney Houston, i especialment Madonna, que aconsegueixen omplir concerts multitudinaris i situar-se en els primers llocs de les llistes en venda de discos.


 Els inicis del rock dur
Pels volts del 1970, grups com Led Zeppelin, Deep Purple i Black Sabbath van començar a desenvolupar un estil que es va anomenar rock dur
Segurament l'element més característic d'aquest estil és el so gruixut i dens de la guitarra elèctrica, que s'obté gràcies a un pedal d'efecte anomenat distorsionador.
El rock dur ha tingut molts subestils i derivacions (heavy metal, speed metal, thrash, grindcore, funk metal....).


Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

MÚSICA POPULAR FINS EL 1970

2.UN NOU MERCAT MUSICAL (Pau Giró)

Al contrari de la música clàssica, el pop té un procés de difusió molt ràpid, en un món en què els gustos canvien constantment, empesos per motius comercials.


- Un èxit musical arriba en un moment determinat i no dura gaire temps. Les grans estrelles que nosaltres coneixem com a compositors o intèrprets, amaguen la feina de molts professionals que han estat fonamentals en el camí cap al seu èxit.
- Qualsevol cantant famós deu gran part del seu èxit a productors, discogràfiques, mànagers, arranjadors, locutors de ràdio, discjòqueis, etc.
- El creixement de la comunicació també ha estat lligat a la música. La invenció del disc i del tocadiscos van marcar un inici ascendent de la musical.
- La indústria discogràfica ha mogut quantitats tan grans de diners que el llançament d'un artista és una qüestió d'una gran complexitat comercial.
- A vegades, a banda de la música, s'intenta crear un personatge, unes actituds i uns estils que cridin l'atenció del públic per tal que es converteixin els artistes en els seus ídols musicals.
-Des de fa temps, en els mitjans de comunicació es fan concursos que tenen l'objectiu de llançar a la fama persones que volen dedicar- se a la música i convertir-se en cantants amb popularitat.


3. ELS ANYS 50: rock’n’roll
Als Estats Units durant els anys cinquanta, la joventut nord-americana va començar a rebel·lar-se contra la generació anterior, que va viure la segona guerra mundial.
La música dels blancs i la dels negres estaven molt separades i tenien unes característiques totalment diferents:
-     la negra era molt vitalista i rítmica.
-     la blanca tenia un caire molt tradicional.
Però el jovent blanc se sentia més proper a la música dels negres, que escoltava a través de les emissores musicals negres. Les discogràfiques es van adonar d'això, i van començar a produir versions de les cançons dels músics negres, però interpretades per cantants blancs.                                                                                                                     Un discjòquei de Cleveland, Alan Freed, va ser el primer a difondre per la ràdio, i després en concerts públics, la música de les grans figures del rhythm‘n'blues.
Aquests concerts públics s'anomenaven Moondog's Rock ‘n' Roll Party. D'aquí va sortir l'expressió rock ‘n' roll (‘gronxar i girar'), que va donar nom al nou estil musical.
El primer nom important del rock ‘n' roll va ser un cantant blanc, Bill Haley, que amb el seu grup The Comets va aconseguir el primer èxit de masses del nou estil.


La joventut nord-americana buscava en els personatges de la vida pública els ídols que reflectissin el seu inconformisme i rebel·lia.

Alguns personatges que compliran aquesta funció seran actors de cinema com James Dean i Marlon Brando, però també cantants de rock ‘n' roll com el cantant Elvis Presley.




Fender Stratocaster
La guitarra Fender Stratocaster va ser creada per Leo Fender l'any 1954 i és la guitarra elèctrica més venuda i copiada de la història.
Durant molt de temps aquesta serà la guitarra obligada per als guitarristes de rock ‘n' roll.
Té un so brillant i net molt característic que ha fet famosos guitarristes com Buddy Holly, Hank Marvin, Keith Richards, Jimi Hendrix o Eric Clapton, que apareix a la fotografia amb una Fender Stratocaster.

El comerç aconsegueix dominar l'artista: cap artista pot resistir la pressió de les expectatives comercials, i a principis dels anys seixanta alguns han mort víctimes dels excessos, altres s'han retirat, i els que segueixen en actiu ja no tenen l'èxit d'anys anteriors.
La manca d'ídols aboca la indústria musical americana a una època de crisi en la qual només destaquen algunes cantants com Wanda Jackson, Connie Francisi Brenda Lee.
Apareixen nous ritmes que intenten substituir el rock ‘n' roll, però la majoria seran oblidats ràpidament (limbo, madison, popeye, surf, pony, fly, hop, hully-gully, hucklebuck...).

Un d'aquests va ser el twist, introduït el 1960 per un ballarí professional anomenatChubby Checker.



6.1. EL ROCK ALS PAISOS CATALANS

Cal destacar el paper del Dúo Dinámico com a introductors del rock ‘n' roll a l'Estat espanyol. Van començar la seva trajectòria l'any 1958, versionant cançons molt conegudes de cantants americans, però no va ser fins al 1960 que la seva companyia discogràfica els va deixar enregistrar temes propis.

A partir d'aquell moment els seus èxits es van anar succeint. El Dúo Dinámico està considerat una peça clau en la història de la música pop-rock espanyola.
Un altre grup barceloní d'aquesta mateixa època van ser Los Sírex (paraula grega que vol dir ‘fort i poderós'), que comencen amb molta força fent honor al seu nom, actuant en col·legis i clubs barcelonins. Després els seguirien conjunts com Los Mustang (els millors traductors dels Beatles al castellà), Los Gatos Negros i altres.



6.2 LA NOVA CANÇÓ

Però el moviment més important que es va produir en aquesta època dins la música popular urbana dels Països Catalans va ser la Nova Cançó,un fenomen musical, social i polític iniciat a Catalunya a finals dels anys cinquanta seguint les petjades de la cançó francesa.
Els seus impulsors van ser un grup de cantants que va tenir un pes específic molt important en la represa lingüística i cultural de les terres catalanes:Els Setze Jutges.
Els Setze Jutges (que al principi no eren setze i tampoc no eren jutges) prenien el nom de l'embarbussament més famós de la llengua catalana, precisament quan la dictadura del general Franco intentava fer-la desaparèixer de la vida pública.
Format inicialment per tretze intel·lectuals que cantaven individualment, els Setze Jutges van recuperar la presència de la cultura catalana al carrer, van donar peu a l'aparició d'una editora discogràfica (Edigsa), van crear una discografia catalana i van promoure l'aparició d'un nou tipus de públic.
Aquest públic era jove, s'identificava amb el cantant i no volia seure tranquil·lament a la cadira per acabar aplaudint al final de cada cançó, sinó que volia escoltar frases contundents que el convidessin a incorporar-se al cant.
L'any 1963 es produeix un fet important per a la trajectòria de la Nova Cançó. Al cinquè Festival de la Cançó Mediterrània (organitzat per Ràdio Nacional d'Espanya i TVE) el primer premi va ser atorgat a la cançó Se'n va anar interpretada per la cantant Salomé i per Raimon, cadascú en una versió diferent.
Això va potenciar l'aparició de nous intèrprets que cantaven en català, i va fer que augmentessin les vendes dels discos catalans.
Alguns components dels Setze Jutges han estat figures cabdals de la música catalana. És el cas, per exemple, de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach.


Història de la NOVA CANÇÓ


Els primers components foren: Lluís Serrahima, escriptor; Miquel Porter,
professor universitari d’Història de l’art; Joan Armengol que acompanyava
Porter a la guitarra, i Remei Margarit.
Escrivien i componien cançons, que interpretaven arreu de Catalunya. Aviat s’hi

va sumar l’escriptor Josep Maria Espinàs.



Els Setze Jutges per ordre cronològic.

1- Miquel Porter. 

2- Remei Margarit. 

3- Josep Maria Espinàs.
Autor de l'himne del Barça

4- Delfi Abella. 

5- Francesc Pi de la Serra.


6-Enric Barat.

7- Xavier Elies. 

8- Guillermina Motta.

9- Maria del Carme Girau. 

10- martí Llauradó. 

11- Joan Ramon Bonet. 

12- Maria Amèlia Pedrerol. 

13- Joan Manel Serrat. 


14- Maria del Mar Bonet. 


15- Rafael Subirach. 

16- Lluís Llach. 





Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Comentaris (Atom)